A la meitat dels setanta estaven cristalitzant a l'àmbit anglo-americà alguns nuclis des dels quals es propagarien pràctiques fotogràfiques i teòriques sobre la fotografia i la història que qüestionaven la hegemonia del formalisme tardo-modern de la straight photography, institucionalitzat des del MoMA en el període en el qual John Szarkowski va assumir la direcció del departament de fotografia el 1962. Aquests nuclis criticaven els principis de l'autonomia artística moderna i continuaven les pràctiques militants dels setanta el voltant del conceptualisme.
Tots ells mantenen un vincle estètic i polític amb el projecte de l'avantguarda històrica i, més directament, amb els intents de reconstrucció o neo-avantguarda dels anys setanta.
Buscaven alternatives al formalisme institucionalitzat tardo-modern, però també una postura política que buscava combatre i contrarrestrar els efectes de l'onada neoconservadora a l'esfera cultural (és l'època de Ronald Reagan a Estats Units i Margaret Thatcher al Regne Unit). Fou als anys vuitanta quan es va començar a fer visible una progressiva corporativització o privatització de les institucions culturals, un fenòmen sense volta enrere que ha quedat com un dels aspectes culturals característics del tardo-capitalisme, l'emblema del qual és avui el Museu Guggenheim convertit en franquícia multinacional de l'entreteniment cultural.
La movilització contra la privatització de la cultura va generar als vuitanta y noranta una notable activitat a l'esquerra nordamericana, donat lloc a "guerres culturals" en les que van confluir reivindicacions identitàries, la crisi del sida, lluites contra la censura i reaccions en front a la cancelació de programes del National Endowment for the Arts.
Una de les principals referències d'aquesta postmodernitat crítica està en els textos de Marx i de teòrics marxistes com Althusser, Gramsci i el grup de l'Escola de Frankfurt. Es obvi dir que Walter Benjamin és una referència fonamental i omnipresent en el discurs de la postmodernitat i els seus textos són el punt de partida de la nova teorització sobre la fotografia que es produeix en aquest moment. Són crucials les seves tesis, sobre la pèrdua del aura, l'impacte de la reporducció massiva en l'estatut de l'obra d'art, la teoria de l'alegoria, la poètica del fragment, lo menor i lo popular i l'atenció cap a les discontinuitats històriques.
Per oposició al formalisme modern, un altre dels aspectes comuns d'aquesta generació és entendre la pràctica artística en el sentit més ampli. Es característic que aquestes artistes siguin al mateix temps assagistes, historiadors i docents. Així veiem com el treball de Martha Rosler, Allan Sekula, Victor Burgin, Jeff Wall, Jo Spence, etc., comparteix aquesta característica, no de manera accidental sinó programàtica.
Entenen que l'autonomia de l'obra i del artista en el formalisme tardo-modern nordamericà apareix com una estratègia de despolitització de l'art a través de la seva desvinculació amb la pràctica social. En front això, a la síntesi postmoderna de teoria i pràctica es recupera un aspecte avantguardista: la voluntat de restaurar el vincle entre pràctica artística i pràctica social. La qüestió del valor d'ús i de l'autonomia problemàtica de la fotografia, el feia un mitjà especialment adequat per qüestionar el formalisme modern i plantejar possibilitats d'articulació entre l'art i la política, enllaçant amb els plantejaments benjaminians de "l'autor com a productor".
Del pròleg "Por una cartografía de la actividad fotográfica posmoderna" de Jorge Ribalta a Efecto real. Debates posmodernos sobre fotografía.
Recursos:
- "El autor como productor". Walter Benjamin
- "La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica". Walter Benjamin
