Dies Irae

Jean-Gabriel Périot ha realitzat un video titulat Dies Irae fet d'imatges trobades a flickr de carreteres i paisatges per proposar-nos un viatge frenètic a través de la imatge i el món.



La memòria ha estat l'objecte de la fotografia. Com la postfotografia soluciona el deure de la memòria?

Magnum Photos - The Changing of a Myth

Brandon Tauskik ha rescatat un documental de l'agència Magnum del 1999 que havia estat desaparegut durant anys. A través dels seus fotògrafs, Martin Parr, Philip Jones Griffiths, Eve Arnold, Larry Towell, Marc Riboud, Burt Glinn, David Hurn, René Burri, Martine Franck, Luc Delahaye, Josef Koudelka i Donovan Wylie entre d'altres, ens expliquen la història de l'agència, n'analitzen el present i imaginen com en serà el futur.



"La idea bàsica i genial de Magnum fou que el fotògraf és l'amo del copyright, cosa que no s'havia mencionat mai. La idea de Magnum fou decidir, com a grup, que podien millorar la professió i preservar l'integritat del fotògraf. La feina és del fotògraf i és ell com a autor que pot decidir quina feina fa i vendre-la després allà on vulgui". David Hurn

"Els fotògrafs ja nos són tan reconeguts com ho eren abans. La fotografia ha perdut la seva posició. En els darrers quinze anys el rol del fotoperiodisme ha hagut de ser redefinit a la llum dels grans avenços aportats pels reportatges de televisió. Els fotògrafs de Magnum han adoptat un enfocament radical. Treballen en projectes a llarg termini, als quals dediquen mesos de feina i poden estar anys amb un mateix tema." François Hébel

"Es creu que hi ha certes maneres d'utilitzar la fotografia. Per exemple, es fotografien els casaments però no els funerals, sota cap raó lògica. Ningú creu que els funerals tinguin menys importància que els casaments, però només t'emportes la càmera a un d'ells. Qüestionar aquestes associacions fotogràfiques és en el que baso part de la meva feina, particularment les del imaginari fotoperiodístic. S'han de fotografiar parets, botigues o fàbriques que estan a punt de tancar? Hi ha moltes coses que no es fotografien. Perquè hi ha coses que es fotografien i coses que no?" Martin Parr

"Molts fotògrafs de Magnum no volien que jo en formés part, bàsicament perquè deien que era massa cínic i no encaixava en la idea d'humanisme tradicional de l'agència. Hi ha diferents maneres de mirar i registrar els temps en que vivim. Reflectir els canvis al món i canviar la manera en que es mira és i ha de ser una de les prioritats de l'agència." Martin Parr

"Fotografiant una cosa no fa que la canviis. El màxim que podem fer és fer adonar a un nombre de gent sobre una cosa que ha passat. Però fotografiar no fa canviar les condicions de la gent que fotografies. De segur." Luc Delahaye

"No podem tenir la mateixa mentalitat que fa cinquanta anys. Viatjar, descobrir el món i mostrar-lo a la gent. Actualment el món ja es coneix, no hi ha moltes coses noves a descobrir. Per tant, la fotografia ha deixat de tenir la funció que tenia abans." Luc Delahaye

"Els fotògrafs que necessitem en el futur no són fotoperiodistes, en l'ascepció tradicional de la paraula, ha nascut quelcom més enllà del fotoperiodisme. Una manera de fer que m'agrada anomenar documental personal, és a dir, una declaració sobre el món, però amb un punt de vista personal." Constantine Manos

The Future of the Photography Museum

El museu Foam d'Amsterdam presenta The Future of the Photography Museum dins del projecte What's Next?, una reflexió sobre el futur de la fotografia.

La pregunta "What's Next?" es basa en la convicció que la fotografia ha canviat radicalment durant els últims vint anys. I aquest procés de canvi i transició no s'ha acabat. La digitalització del mitjà ha alterat tots els aspectes de la fotografia i les seves funcions.


Quatre conceptes diferents: fotografia i multimèdia, fotografia com a imatge, fotografia en abundància i fotografia com a objecte. I quatre curadors convidats diferents: Jefferson Hack, cofundador i editor en cap de Dazed and Confused; Alison Nordstrom, directora de fotografia de George Eastman House; Erik Kessels, cofundador de KesselsKramer, curador, col·leccionista i especialista en fotografia vernacla; i Lauren Cornell, conservadora del Museu de Nova York i directora executiva del programa de museus Rhizome. Tot, per expressar com un museu pot fer justícia a un mitjà tan versàtil i variat com la fotografia contemporània.


¿Imagina per un moment que agafes el teu disc dur, vas a un laboratori digital i demanes que t'imprimeixin totes les fotografies que hi trobin? Segur que molts ompliríem una caixa gran i alguns fins alguna habitació petita, però us imagineu per un moment que aquest (o aquests) disc dur conté totes les fotografies que s'han enviat a Flickr durant 24 hores seguides?

Doncs més o menys això és el que se li ha acudit fer a Erik Kessels amb Photography in abundance. Ha fet còpies de totes i cadascuna de les fotografies que es van pujar a Flickr durant vint-i-quatre hores. El resultat, lògicament, han estat unes quantes sales amb munts i munts de fotografies.

El motiu de l'exposició és literalment "ofegar-se en les imatges de les experiències dels altres" i preguntar-se on són els límits a l'hora de compartir les nostres fotografies i experiències personals en llocs com Flickr, Facebook o similars.

Segons comenta Kessels, aquest excés d'imatges és en gran part, el resultat d'aquestes xarxes socials en les quals podem compartir imatges on es barreja el públic amb el privat sense cap tipus de timidesa aparent. Mitjançant la impressió de totes aquestes fotografies Kessels imagina la sensació d'aclaparament al veure's envoltat de les representacions de la vida i experiències de totes aquestes persones.

From here on


Manifiest firmat per cinc pensadors i artistes de la fotografía (Clément Chéroux, Martin Parr, Eric Kessels, Joan Fontcuberta i Joachim Schmid) presentat a Les Rencontres d‘Arlés.

La premissa del manifest posa en evidència que ara podem fer imatges amb i de qualsevol cosa, barrejant, reciclant, tallant, enganxant i que l'únic que necessitem és un ull, un cervell, una càmera, un telèfon, un portàtil, un escàner, un punt de vista, i és que la fotografia tal com l'enteníem, en un món digital i fragmentat en la seva globalitat cultural, ha deixat de tenir sentit. Ara toca analitzar el que està succeint en el món de la fotografia després de la fotografia.

Sota el mateix títol també es va organitzar una exposició amb obres d'Adrian Sauer, Andreas Schmidt, Aram Bartholl, Claudia Sola, Constant Dullaart, Corinne Vionnet, Cum*, David Crawford, Doug Rickard, Ewoudt Boonstra, Frank Schallmaier, Gilbert Hage, Hans Aarsman, Hermann Zschiegner, James Howard, Jenny Odell, Jens Sundheim, John Haddock, Jon Rafman, Josh Poehlein, Kurt Caviezel, Laurence Aëgerter, Marco Bohr, Martin Crawl, Micheal O’Connell a.k.a Mocksim, Mishka Henner, Monica Haller, Nancy Bean, Pavel Maria Smejkal, Penelope Umbrico, Roy Arden, Shion Sono, The Get Out Clause, Thomas Mailaender, Viktoria Binschtok i Willem Popelier.

El fotògraf recolector

Segons Joan Fontcuberta vivim en la postfotografia, en la fotografia líquida. El fotògraf s'ha convertit en un recolector d'imatges. El valor és la troballa. Si abans la fotografia era la petja de lo real i tenia valor per ser única, ara vivim en l'acumulació d'imatges, més objectes d'oblit que de memòria. La creació es considera no tan com a fer, sinó com a refer, recuperar i revisar. Davant els moments decisius s'imposen els moments banals i trivials. Es fotografia tot. La fotografia ja no és document, sinó marca biogràfica. La fotografia era capturar sentits i ara és prescriure sentits. Ja no es tracta de fabricar sinó de donar sentit a allò que trobem fet.

In almost every picture #9, Erik Kessels.


Erik Kessels va trobar un àlbum familiar que contenia una sèrie de fotografies d'un matrimoni i el seu gos. La sèrie de fotografies ens mostra els incistents intents fallits de la parella de retratar el seu gos negre sense que sembli una taca.

Fotografia obrera, 1926-1939

Nascut de la tercera Internacional Comunista (la primera després de la Revolució Soviètica), el moviment va tenir el seu moment inicial en el concurs convocat el 1926 per la revista AIZ (Arbeiter Illustrierte Zeitung, revista il.lustrada dels treballadors), en el context de la República de Weimar. Simultàniament, a la Unió Soviètica neix la revista Sovetskoe Foto amb la missió de liderar i coordinar la cultura fotogràfica soviètica darrere de la construcció del nou estat socialista. Des d'aquest origen, la fotografia obrera s'expandeix fins articular com a paradigma per als moviments d'esquerra al centre i nord d'Europa i Estats Units; aquestes ramificacions arriben a impregnar a les experiències del Front Popular a Espanya i França, dos casos d'estudi que incideixen en el caràcter transnacional del moviment. Cap a 1939, amb la fi de la Guerra Civil Espanyola i l'inici de la Segona Guerra Mundial, s'inicia un nou ordre mundial que porta al declivi d'un moviment que havia donat a llum a noms com Sergei Tretyakov, David Seymour, Robert Capa, Paul Strand, Tina Modotti, Walter Ballhaus o Max Alpert, entre molts altres.



"Una luz dura sin compasión’, El movimiento de la fotografía obrera, 1926-1939" és una exposició del Museu Reina Sofía que aprofundeix en l'anàlisi d'un període de la història de la fotografia del segle XX en el qual aquesta es posa al servei dels diversos moviments obrers (des de l'associacionisme sindical fins a la creació d'estats " dels treballadors ", com el soviètic), partint de l'autoconsciència de la classe obrera i la presa dels mecanismes de producció i reproducció d'imatges. En abordar l'estudi de l'avantguarda artística interconnectada amb l'avantguarda política, aquesta exposició posa fi a l'hegemonia historiogràfica d'altres moviments en la història de la fotografia, com la Nova Visió, desplaçant així en importància la visió mecànica per la relació amb els moviments socials i centrant el debat al voltant de la fotografia com a document. Presenta fotografies (en gran part còpies vintage), pel lícules i altres documents, amb especial atenció a les publicacions periòdiques, el medi fonamental per a la circulació d'imatges i les seves idees associades en aquests anys.

A nivell estructural l'exposició es desenvolupa d'una manera cronològica, tractant-se de tres blocs principals que corresponen: El primer d'ells el període de 1926-1932, que recull la gestació del moviment fotogràfic obrer a Alemanya i l'URSS. El segon comprèn des de 1930 a 1935, l'expansió del moviment per centre i nord d'Europa així com als EUA, aquí s'inclou l'obra paradigmàtica "24 hores en la vida d'una família obrera a Moscou", icona del documental proletari. L'últim interval correspon a 1935-1939 en el qual s'aborda l'auge del fotoperiodisme derivat dels reportatges del Front Popular Francès amb figures tan influents com, Cartier Bresson o Robert Capa.

El context de la fotografia segons Joan Fontcuberta


Ponència de Joan Fontcuberta sobre el context de la fotografia, arrel de l'exposició a Fundació Foto colectania de Paco Gómez.

"Tradicionalment els models hegemònics han intentat abordar l'evolució de la fotografia en dues direccions oposades: com a document (suport d'informació útil per a conèixer el passat) o com a art (expressió d'una sensibilitat, traducció de determinades formes d'expressió i de la manifestació personal). Això ja és un tipus de metodologia discutible.

(...)

Per estrutucturar l'evolució de la fotografia s'ha establert una història d'autors. Perquè no fer una història de les obres? Qué és un autor? Tot fotògraf és un autor? Qué passa amb les obres inèdites?

Com l'historiador construeix la figura d'un autor? Com es reconstrueix un autor en l'encavalcament de discursos historiagràfics? L'autor és una entitat lògica en la manera d'explicar la història o és una construcció ideològica per donar fluidesa a l'explicació?