Antifotoperiodisme

El fotoperiodisme es troba a l'epicentre d'una renaixença sorprenent, singular i inesperada. Noves pràctiques, estratègies, punts de vista, tècniques i agents han transformat radicalment les institucions i els conceptes fonamentals de la professió.

Si bé s'ha posat de moda lamentar-se de la defunció del fotoperiodisme, la realitat ens suggereix que s'està produint alguna cosa ben diferent. Les noves formes d'informar sobre els fets noticiables i la nova i imaginativa interpretació de què pot ser notícia han plantejat tot un desafiament per a la figura hegemònica del fotoperiodista que constituïa l'ànima d'aquesta disciplina.

S'ha produït una revolució sobtada des de dins del sector –l'esgotament d'un vell paradigma i el seu arraconament per altres de nous– i també des de fora, ja que imatges diferents i de nous tipus han destronat l'autoritat absoluta de les velles formes. Aquestes visions crítiques –alhora ètiques, polítiques, socials, estètiques, teòriques i fins i tot epistemològiques– que denominem, seguint la pauta d'Allan Sekula, “anti photojournalism” (perquè, segons diu ell a Waiting for Tear Gas (white globe to back) "es preocupa dels moments de calma, de l'espera i dels marges dels esdeveniments"), tenen en si mateixes una història i una multiplicitat de formes, que són les que es presenten a Antifotoperiodimse, la nova exposició de La Virreina.

Tradicionalment, el fotoperiodisme ha estat governat per una sèrie de trops: la figura heroica del fotògraf, l'economia d'accés al fet (ser-hi “prou a prop”, com cèlebrement va dir Capa), la imatge icònica, el valor “d’allò real” i la seva representació fidel en la imatge, la missió d'informar sobre la veritat i transmetre-la a un públic distant i, sovint, un compromís amb una mena d'actitud de defensa o, com a mínim, de donar testimoniatge sobre fets terribles.

L'antifotoperiodisme apel·la a una crítica sistemàtica d'aquests clixés, i a un complex grup de contrapropostes. Apel·la, així mateix, a una profunda i apassionada fidelitat a la imatge, una imatge deslligada del jou de la tradició i amb llibertat per plantejar altres preguntes, formular altres reivindicacions, narrar altres històries.

Són molts els professionals que han adoptat una actitud autocrítica posant en evidència les limitacions del fotoperiodisme: Allan Sekula, Harun Farocki, Gilles Peress, Peter Piller i Gilles Saussier amb Le tableau de chasse, entre d'altres.

de la sèrie Le tableau de chasse de Gilles Saussier

Phil Collins amb How to Make a Refugee, Paul Lowe, Renzo Martens amb Enjoy poverty, o el grup format per Oliver Chanarin i Adam Broomberg es qüestionen què pot fer un fotògraf enmig d'una zona de conflicte i busquen noves maneres més imaginatives de representar l'escena. La fotografia construeix identitat i crea memòria? Això és el que es pregunten Ariella Azoulay amb les seves imatges de Palestina, Susan Meiselas amb aka Kurdistan i The Atlas Group que documenten la història contemporània del Líban.

de la sèrie We decided to let them say, "we are convinced", twice, de Walid Raad, The Atlas Group.

Sohrab Mohebbi demostra la rellevància que tenen les imatges produïdes amb tecnologies de baix cost i recorda les manifestacions de Teheran de l'any passat amb diversos vídeos penjats a internet. I un dels clàssics del fotoperiodisme, Paul Fusco, presenta RFK Train, una seqüència del trajecte del tren que va trasllasdar el fèretre de Kennedy de Nova York a Chicago només amb fotografies de la gent que va voler acomiadar-lo.

de la sèrie JFK Train de Paul Fusco

de la sèrie JFK Train de Paul Fusco

Aquest és el reportatge que han fet sobre l'exposició al programa Ànima del canal 33:

Memòria fotogràfica


30 Minuts dedica un reportatge especial al futur de la fotografia documental de Catalunya. El reportatge reconstrueix, pas a pas, el polèmic cas de l'arxiu del fotògraf Agustí Centelles, venut al Ministeri de Cultura i dipositat a Salamanca, i examina el futur del patrimoni gràfic català a través de l'obra i de la paraula de tres dels seus màxims exponents encara vius, Colita, Joan Colom i Oriol Maspons.

Ser fotoperiodista

La segona edició de Caja Azul ha girat entorn al tema Ser fotoperiodista, una cuestión vital.

Quins motius i inquietuds porten a una persona a dedicar-se al fotoperiodisme? Per a parlar-ne han convidat als fotògrafs Mattia Insolera i Bru Rovira que han donat la seva visió personal sobre el fotoperidisme.

Per veure el video de la intervenció de Mattia Insolera clica aquí, i per veure el video de la intervenció de Bru Rovira aquí.

de la sèrie the last greek village de Mattia Insolera

Carrie Mae Weems

Carrie Mae Weems. Estudios sociales és una exposició antológica a Sevilla sobre la fotógrafa nordamericana Carrie Mae Weems, els seus interessos i les seves preocupacions al voltant de la dona, la cultura afroamericana i el seu lloc en la història contemporània.

The Kitchen Table Series, Carrie Mae Weems, 1990.

"Buscava un canvi, però sobretot en la fotografia i en la història social de la dona. En la fotografia nordamericana mai hi va haver dones negres parlant per si mateixes i aquesta sèrie la col·loca en el seu centre. La raça no passa a segon pla: qui parla a la càmera i es confronta amb ella és una dona negra". Carrie Mae Weems sobre The Kitchen Table.

"Només reclamant la història com a pròpia la podem deconstruir. Només llavors aconseguirem parlar des de dins de la història i no des de fora. Situar-se a fora, pretextant la especificitat de la teva cultura, és una falsetat. No hi ha fora de la història. Cal apropiar-se d'ella per a pensar-la i refer-la avui. Així la història antiga es converteix en moderna i el abans en ara. D'aquesta manera es pot albirar el final del capitalisme; no de la modernitat, sinó del capitalisme, com a imperi dels homes blancs. És un nou començament". Carrie Mae Weems a l'entrevista de Juan Bosco Díaz-Urmeneta del suplement de El Pais, Babelia, del 12 de juny de 2010.


Ian Fischer: American Soldier

L'Ian Fisher, lesionat durant el programa de formació ràpida de soldats dels Estats Units, espera per aconseguir un permís.

Els editors del diari The Denver Post van asignar al fotògraf Craig F. Walker al 2007 que s'encarregués de fotografiar el procés pel qual un nen de Denver es transforma en un dur marine als carrers de l'Irak. El reportatge, titulat Ian Fischer: American Soldier es va realitzar durant 27 mesos de seguiment del soldat Ian Fisher de 17 anys. El resultat es un retrat íntim en 8 capítols sobre el procés d'allistament i la formació a l'exèrcit, el reclutament a l'Irak i la vida del militar al país i el final retorn a casa.

En el segon dia d'entrenament bàsic, Ian mira la seva postura i la posició de la seva mà mentre el gran grup aprèn a saludar.

Aquest mes d'abril ha estat premiat amb el Pulitzer a la millor fotografia de reportatge. Un projecte en profunditat recolzat, que recorda que encara existeix periodisme que fuig de la immediatesa i el titular i s'encarrega d'explicar històries.

Cómo la fotografía nos une



El director de fotografia de National Geographic, David Griffin, coneix el poder que té la fotografia per a conectar-nos amb el món. En aquesta conferència ens parla de com tots utilitzem fotografies per relatar les nostres històries.

Unconcerned but not indiferent

"The most political decision you make is where you direct people’s eyes” Wim Wenders, The Act of seeing.

"En la tradició dels premis World Press Photo, una fotografia que es basa en el seu títol per crear significat és impotent. Aquest és un prejudici estrany, tenint en compte que cada una de les imatges presentades als premis han anat acompanyades de text en el seu context original. Susan Sontag adverteix en contra de la descontextualització de les imatges en el seu llibre Regarding the Pain of Others, quan ella descriu com, durant els enfrontaments entre serbis i croats al començament de les guerres balcàniques, les mateixes fotografies de nens morts en el bombardeig d'un poble es van utilitzar tant en la propaganda sèrbia com croata.

Una fotgrafia que va ser eliminada (
durant les votacions del World Press Photo 2007) a causa d'aquest prejudici, mostrava un enquadre ple d'espectadors sostenen els seus telèfons mòbils per fotografiar alguna cosa fora de quadre, alguna una cosa que hi havia darrera del fotògraf. Podria haver estat presa en qualsevol esdeveniment esportiu o un concert de música. Va resultar ser una execució pública a l'Iran. Aquesta fotografia no ens informa simplement d'un esdeveniment, ens adverteix d'alguna cosa més inquietant, el nostre desig de veure l'espectacle d'un home executat, i el paper de la fotografia com un facilitador. És precisament l'ambigüitat de la imatge, la seva dependència del títol, que fan que sigui molt més interessant que la imatge del propi pres, penjat d'una corda, que el fotògraf també va capturar, i que el va portar a una ronda posterior, abans de ser eliminat.

Jean Revillard

(Una de les fotografies seleccionada com a finalista que finalment no va guanyar), era d'una sèrie que mostra cabanes improvisades construïdes pels immigrants africans al nord de França. A la premsa europea s'ha produït una allau d'imatges dels immigrants que intenten entrar a Europa amuntegats en camions, imatges que serveixen per reforçar el temor d'una invasió d'Europa per hordes bàrbares sense nom. Les fotografies d'aquestes cabanes eren diferents. El fotògraf havia utilitzat una metodologia aparentment simple, els habitants de la cabana en si no apareixien en les fotografies i les casetes van ser col·locades al centre de cada quadre, a la mateixa distància de la càmera. Aquestes imatges estaven dotades d'un llenguatge visual complex i sofisticat i demostraven un nivell d'enginy humà i una necessitat desesperada per sobreviure. Per a alguns membres del jurat no obstant, va ser "un pas massa lluny". Què és exactament el que volien dir?

Dins de la tradició dels premis World Press Photo, i en la categoria de Notícies en particular, hi ha una mesura obsoleta: l'expectativa que una fotografia ha de reflectir l'escena presenciada pel fotògraf, ha de ser immediata. No obstant això, la dubtosa relació entre la fotografia i la realitat és ara àmpliament acceptada. Després de tot alguns dels documentals més emblemàtics "imatges gravades en la nostra ment s'han organitzat, per a la càmera". Per a aquest jurat però la possibilitat d'imatges notícia "construides" era preocupant. Pel contrari, l'autor d'aquestes fotografies no està jugant el paper de testimoni fiable, lleial registre dels esdeveniments sense prejudicis. S'anuncia a si mateix present en l'escena, fent un simple marc conceptual i un nivell d'artifici visible que interromp la idea del fotògraf com invisible, i la fotografia com a evidència. Això és refrescant.


Christoph Bangert

Hi ha una foto més a considerar. Es va quedar fora de la competició final però va tenir una menció honorífica. La fotografia mostra un panell de tir al blanc pintat a mà, probablement fet per un membre d'una unitat de l'exèrcit alemany, que representa un exuberant paisatge verd situat en el paisatge àrid de l'Afganistan. El fotògraf destaca la juxtaposició visual i a través d'aquesta estratègia suggereix que aquest és potser el retrat d'un paisatge psicològic europeu projectat en l'estranger, estèril. Una qüestió interessant sobre la naturalesa de la guerra es comença a formar. En comparació amb la fotografia presa durant l'assassinat de Bhutto aquesta manera de crear imatges transforma el reporter gràfic d'una màquina de recaptació a alguna cosa una mica més intel·ligent, més reflexiva i més analítica sobre el nostre món, el món de les imatges i sobre el lloc on aquests dos mons colisionen. Com Tod Papageorge, fotògraf i professor de fotografia a la Universitat de Yale, va assenyalar recentment en un debat en viu a la New York Public Library, "Si les teves fotos no són prou bones, no estas llegint suficient". Potser aquests nous treballs (...) ofereix una pista cap a un nou llenguatge del periodisme - que presenta imatges que són més conscients del que no mostren, les imatges que comuniquen la impossibilitat de representar el dolor i l'horror de la tragèdia personal.
"

Extracte de l'article "Unconcerned but not indiferent" escrit per Adam Broomberg i Oliver Chanarin després de ser jurats dels World Press Photo 2007.

Roofs of Teheran


El jurat internacional de la 53ª edició del certàmen anual World Press Photo ha seleccionat una fotografia de la sèrie Roofs of Teheran del fotògraf Pietro Masturzo com la World Press Photo de l'any.

"El 12 de juny de 2009, les eleccions presidencials iranianes es van dur a terme, i els resultats van ser molt discutits per la població. Per primera vegada després de la Revolució Islàmica, els iranians van expressar tots els seus dissentiment, l'organització de grans manifestacions contra el règim. Però la protesta no es va limitar a les manifestacions en espais públics. Cada nit a les 10:00, els ciutadans es reunien en la construcció de sostres per continuar les seves protestes, cridant "Al là o Akbar" (Alà és gran). De vegades, aquests cants es veurien interromputs per d'altres, amb més indignació, els càntics de "diktator bar Marg" (La mort del dictador). Durant aquestes protestes, les nits fosques de Teheran van ser assetjat per les hombres fantasmagòriques i la seva veu misteriosa. Els somnis, records, emocions, esperances deambulaven com fantasmes a les teulades de Teheran." Pietro Masturzo

José Manuel Navia
escriu a El País l'article "Azotea de esperanza" sobre el reportatge premiat.

Matador M. Barcelona

La revista Matador M. s'apropa el 2010 a la ciutat de Barcelona de la mà de fotògrafs clàssics com Francesc Català-Roca o moderns com Manel Esclusa, Txema Salvans o Ferran Freixa.