La Ciudad de los Fotógrafos és un documental del jove cineasta xilè Sebastián Moreno.
Durant el període de la dictadura de Pinochet, un grup de xilens va fotografiar la societat xilena en els més variats aspectes: al carrer, al ritme de les protestes. Aquests fotògrafs van arribar a crear un llenguatge polític. Per a ells fotografiar fou una practica de llibertat, un intent de supervivència, una alternativa per a poder seguir vivint.
La mirada fotogràfica
El rescent estrenat Cultural.es, el canal cultural de RTVE emet la serie de documentals "La mirada fotográfica", on fins ara han dedicat capítols a figures com Ortiz Echagüe, Virgilio Vieitez i Ramón Masats, i l'últim a la fotografia española dels anys 60.
Emigrants prop d'Estació de França, Xavier Miserachs, Barcelona, 1962.
Emigrants prop d'Estació de França, Xavier Miserachs, Barcelona, 1962.
“Annie Leibovitz, la vida a través d’un objectiu”
"Sense ficció" presenta aquesta setmana el documental Annie Leibovitz: Life Through a Lens que revela aspectes fins ara ocults sobre la fotògrafa Annie Leibovitz, la primera dona que ha exposat la seva obra a la Galeria Nacional de Retrats de Washington i també l’última que va fotografiar el músic John Lennon, l’any 1980, hores abans que l’assassinessin.
La seva família, els inicis com a fotògrafa, l’addicció a les drogues, la maternitat, la seva faceta de fotoreportera i els aspectes més íntims de la relació amb l’escriptora Susan Sontag, prenen forma en aquest documental dirigit per Barbara Leibovitz, germana de la protagonista, que es va encarregar de seguir i de documentar durant un any sencer la vida de la fotògrafa, probablement, més reconeguda dels darrers 30 anys.
El testimoni de Leibovitz ve acompanyat de la veu d’altres personatges cèlebres que han format part de la seva vida com a fotògrafa, com ara Mick Jagger, Keith Richards, Hillary Clinton, Mihaïl Baryshnikov, Demi Moore, Patti Smith o Yoko Ono.
Abans del documental, Paco Elvira serà entrevistat per a parlar sobre la trajectòria d’aquesta fotògrafa, de la qual és un gran seguidor.
La seva família, els inicis com a fotògrafa, l’addicció a les drogues, la maternitat, la seva faceta de fotoreportera i els aspectes més íntims de la relació amb l’escriptora Susan Sontag, prenen forma en aquest documental dirigit per Barbara Leibovitz, germana de la protagonista, que es va encarregar de seguir i de documentar durant un any sencer la vida de la fotògrafa, probablement, més reconeguda dels darrers 30 anys.
El testimoni de Leibovitz ve acompanyat de la veu d’altres personatges cèlebres que han format part de la seva vida com a fotògrafa, com ara Mick Jagger, Keith Richards, Hillary Clinton, Mihaïl Baryshnikov, Demi Moore, Patti Smith o Yoko Ono.
Abans del documental, Paco Elvira serà entrevistat per a parlar sobre la trajectòria d’aquesta fotògrafa, de la qual és un gran seguidor.
Luxury de Martin Parr
"Amb la fotografia, m'agrada crear la ficció de la realitat. Ho faig prenent els prejudicis naturals de la societat i donant-lis la volta." (Martin Parr)
Luxury és l'epitafi de Parr sobre l'era del consum, on examina el fenomen de la riquesa a tot el món, una qüestió que Parr considera tan problemàtica com la pobresa. Per realitzar aquesta nova sèrie, va viatjar per tot el món fotografiant desfilades de moda, fires d'art, mercats de luxe i curses de cavalls a les ciutats com Dubai, Durban, Miami i Moscou. Una mirada penetrant sobre el semi-grotesc comportament d'una classe internacional de recent aparició, que té com a codis socials l'ostentació i la despesa.
Tant mossegadora com afectuosa, aquesta sèrie, que comprèn 35 obres creades entre 2003 i 2009, és part de l'exposició itinerant Parrworld. D'exquisit disseny, la publicació de Luxury - amb un encoixinat, daurat i una coberta de cuir - és el souvenir perfecte de l'era predecessora de l'explosió a la bombolla.
Més informació a l'article d'Elsa Fernández-Santos Martin Parr abre su escaparate de lujo obsceno.
Luxury és l'epitafi de Parr sobre l'era del consum, on examina el fenomen de la riquesa a tot el món, una qüestió que Parr considera tan problemàtica com la pobresa. Per realitzar aquesta nova sèrie, va viatjar per tot el món fotografiant desfilades de moda, fires d'art, mercats de luxe i curses de cavalls a les ciutats com Dubai, Durban, Miami i Moscou. Una mirada penetrant sobre el semi-grotesc comportament d'una classe internacional de recent aparició, que té com a codis socials l'ostentació i la despesa.
Tant mossegadora com afectuosa, aquesta sèrie, que comprèn 35 obres creades entre 2003 i 2009, és part de l'exposició itinerant Parrworld. D'exquisit disseny, la publicació de Luxury - amb un encoixinat, daurat i una coberta de cuir - és el souvenir perfecte de l'era predecessora de l'explosió a la bombolla.
Més informació a l'article d'Elsa Fernández-Santos Martin Parr abre su escaparate de lujo obsceno.
20 anys després
Vint anys després de la caiguda del mur de Berlín, dues exposicions recorden l'art i la fotografia alemanyes de la Guerra Freda:
A la RDA, totes les arts estaven subjectes a normes rígides. El Realisme Socialista va ser l'únic estil permès. Els treballadors i els camperols havien de ser representats heroicament, defensant i donant suport a l'Estat comunista i als seus líders autoritaris.
No obstant això, la fotografia va ser considerada com un art aplicat i no tan prestigiós com la pintura o l'escultura. Per aquesta raó, els fotògrafs van ser capaços d'assolir un grau més gran d'independència creativa que els seus col·legues que treballaven en altres mitjans.
Do Not Refreeze és una exposició de fotografies realitzades per fotògrafs d'Alemanya de l'Est des de la dècada de 1950 a la dècada de 1980. Dispars en els antecedents i experiència, les obres representades fan servir una implacable estètica documental per transmetre tant la dura realitat com la notable riquesa de la vida darrere de la Cortina de Ferro. Aquestes impressionants imatges donen una idea de la vida quotidiana i evoquen la claustrofòbia, la ira, l'enveja i la pompa ideològica de l'era comunista, així com la calidesa personal, la tendresa i l'exotisme que es troben a tota la comunitat socialista.
Fotògrafs: Arno Fischer, Helga Paris, Evelyn Richter, Ulrich Wüst, Erasmus Scroeter, Gundula Schulze Eldowy, Ursula Arnold, Maria Sewcz, Sibylle Bergemann.
Arno Fischer, Strausberger Platz 1959
Arno Fischer, Treptow 1960
Ursula Arnold, Leipzig, 1956
Llama, Erasmus Schröter, Leipzig 1981
A l'exposició Art of Two Germanys/Cold War Cultures veiem com tant a l'Alemanya Oriental com a l'Alemanya Occidental durant la Guerra Freda, la creació de l'art i la seva recepció i teorització estaven estretament vinculats amb els seus respectius sistemes polítics: la democràcia liberal occidental de la República Federal d'Alemanya (RFA) i la dictadura comunista de l'Est dels Democràtica Alemanya República (RDA). Reaccionant contra el llegat del nazisme, les dues Alemanyes van reviure les tradicions artístiques nacionals de la pre-Segona Guerra Mundial. No obstant això, es van desenvolupar versions distintives de l'art modern i postmodern - de vegades d'acord amb les seves cultures polítiques, altres vegades en oposició a elles. Rastrejant els discursos polítics, culturals i teòrics que tenien lloc en el món de l'art durant la Guerra Freda a l'Est i l'Oest d'Alemanya, es revela la complexa i rica varietat de funcions que jugaven les noves formes d'art en l'era de la postguerra.
Imatge de les fotografies de Richard Peter a l'exposició Art of Two Germanys/Cold War Cultures a LACMA (Los Angeles County Museum of Art).
Imatge de les fotografies de Gundula Schulze Eldowy a l'exposició Art of Two Germanys/Cold War Cultures a LACMA (Los Angeles County Museum of Art).
Imatge de les fotografies de Richard Peter a l'exposició Art of Two Germanys/Cold War Cultures a LACMA (Los Angeles County Museum of Art).
Imatge de les fotografies de Gundula Schulze Eldowy a l'exposició Art of Two Germanys/Cold War Cultures a LACMA (Los Angeles County Museum of Art).A la RDA, totes les arts estaven subjectes a normes rígides. El Realisme Socialista va ser l'únic estil permès. Els treballadors i els camperols havien de ser representats heroicament, defensant i donant suport a l'Estat comunista i als seus líders autoritaris.
No obstant això, la fotografia va ser considerada com un art aplicat i no tan prestigiós com la pintura o l'escultura. Per aquesta raó, els fotògrafs van ser capaços d'assolir un grau més gran d'independència creativa que els seus col·legues que treballaven en altres mitjans.
Do Not Refreeze és una exposició de fotografies realitzades per fotògrafs d'Alemanya de l'Est des de la dècada de 1950 a la dècada de 1980. Dispars en els antecedents i experiència, les obres representades fan servir una implacable estètica documental per transmetre tant la dura realitat com la notable riquesa de la vida darrere de la Cortina de Ferro. Aquestes impressionants imatges donen una idea de la vida quotidiana i evoquen la claustrofòbia, la ira, l'enveja i la pompa ideològica de l'era comunista, així com la calidesa personal, la tendresa i l'exotisme que es troben a tota la comunitat socialista.
Fotògrafs: Arno Fischer, Helga Paris, Evelyn Richter, Ulrich Wüst, Erasmus Scroeter, Gundula Schulze Eldowy, Ursula Arnold, Maria Sewcz, Sibylle Bergemann.
Arno Fischer, Strausberger Platz 1959
Arno Fischer, Treptow 1960
Ursula Arnold, Leipzig, 1956
Llama, Erasmus Schröter, Leipzig 1981
Com a colofó al curs
En motiu de la publicació en castellà de Das Lexikon der Fotografen. 1900 bis heute, de Hans-Michael Koetzle, el Círculo de Bellas Artes de Madrid va organitzar una exposició que plantejava un recorregut pels moments crucials i els autors que han representat la història d'aquest mitjà durant el segle XX, i que han desenvocat en el reconeixement que gaudeix actualment la fotografia.
Momentos estelares. La fotografía en el siglo XX
Momentos estelares. La fotografía en el siglo XX
Per a una cartografia de l'activitat fotogràfica postmoderna
A la meitat dels setanta estaven cristalitzant a l'àmbit anglo-americà alguns nuclis des dels quals es propagarien pràctiques fotogràfiques i teòriques sobre la fotografia i la història que qüestionaven la hegemonia del formalisme tardo-modern de la straight photography, institucionalitzat des del MoMA en el període en el qual John Szarkowski va assumir la direcció del departament de fotografia el 1962. Aquests nuclis criticaven els principis de l'autonomia artística moderna i continuaven les pràctiques militants dels setanta el voltant del conceptualisme.
Tots ells mantenen un vincle estètic i polític amb el projecte de l'avantguarda històrica i, més directament, amb els intents de reconstrucció o neo-avantguarda dels anys setanta.
Buscaven alternatives al formalisme institucionalitzat tardo-modern, però també una postura política que buscava combatre i contrarrestrar els efectes de l'onada neoconservadora a l'esfera cultural (és l'època de Ronald Reagan a Estats Units i Margaret Thatcher al Regne Unit). Fou als anys vuitanta quan es va començar a fer visible una progressiva corporativització o privatització de les institucions culturals, un fenòmen sense volta enrere que ha quedat com un dels aspectes culturals característics del tardo-capitalisme, l'emblema del qual és avui el Museu Guggenheim convertit en franquícia multinacional de l'entreteniment cultural.
La movilització contra la privatització de la cultura va generar als vuitanta y noranta una notable activitat a l'esquerra nordamericana, donat lloc a "guerres culturals" en les que van confluir reivindicacions identitàries, la crisi del sida, lluites contra la censura i reaccions en front a la cancelació de programes del National Endowment for the Arts.
Una de les principals referències d'aquesta postmodernitat crítica està en els textos de Marx i de teòrics marxistes com Althusser, Gramsci i el grup de l'Escola de Frankfurt. Es obvi dir que Walter Benjamin és una referència fonamental i omnipresent en el discurs de la postmodernitat i els seus textos són el punt de partida de la nova teorització sobre la fotografia que es produeix en aquest moment. Són crucials les seves tesis, sobre la pèrdua del aura, l'impacte de la reporducció massiva en l'estatut de l'obra d'art, la teoria de l'alegoria, la poètica del fragment, lo menor i lo popular i l'atenció cap a les discontinuitats històriques.
Per oposició al formalisme modern, un altre dels aspectes comuns d'aquesta generació és entendre la pràctica artística en el sentit més ampli. Es característic que aquestes artistes siguin al mateix temps assagistes, historiadors i docents. Així veiem com el treball de Martha Rosler, Allan Sekula, Victor Burgin, Jeff Wall, Jo Spence, etc., comparteix aquesta característica, no de manera accidental sinó programàtica.
Entenen que l'autonomia de l'obra i del artista en el formalisme tardo-modern nordamericà apareix com una estratègia de despolitització de l'art a través de la seva desvinculació amb la pràctica social. En front això, a la síntesi postmoderna de teoria i pràctica es recupera un aspecte avantguardista: la voluntat de restaurar el vincle entre pràctica artística i pràctica social. La qüestió del valor d'ús i de l'autonomia problemàtica de la fotografia, el feia un mitjà especialment adequat per qüestionar el formalisme modern i plantejar possibilitats d'articulació entre l'art i la política, enllaçant amb els plantejaments benjaminians de "l'autor com a productor".
Del pròleg "Por una cartografía de la actividad fotográfica posmoderna" de Jorge Ribalta a Efecto real. Debates posmodernos sobre fotografía.
Recursos:
- "El autor como productor". Walter Benjamin
- "La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica". Walter Benjamin
Tots ells mantenen un vincle estètic i polític amb el projecte de l'avantguarda històrica i, més directament, amb els intents de reconstrucció o neo-avantguarda dels anys setanta.
Buscaven alternatives al formalisme institucionalitzat tardo-modern, però també una postura política que buscava combatre i contrarrestrar els efectes de l'onada neoconservadora a l'esfera cultural (és l'època de Ronald Reagan a Estats Units i Margaret Thatcher al Regne Unit). Fou als anys vuitanta quan es va començar a fer visible una progressiva corporativització o privatització de les institucions culturals, un fenòmen sense volta enrere que ha quedat com un dels aspectes culturals característics del tardo-capitalisme, l'emblema del qual és avui el Museu Guggenheim convertit en franquícia multinacional de l'entreteniment cultural.
La movilització contra la privatització de la cultura va generar als vuitanta y noranta una notable activitat a l'esquerra nordamericana, donat lloc a "guerres culturals" en les que van confluir reivindicacions identitàries, la crisi del sida, lluites contra la censura i reaccions en front a la cancelació de programes del National Endowment for the Arts.
Una de les principals referències d'aquesta postmodernitat crítica està en els textos de Marx i de teòrics marxistes com Althusser, Gramsci i el grup de l'Escola de Frankfurt. Es obvi dir que Walter Benjamin és una referència fonamental i omnipresent en el discurs de la postmodernitat i els seus textos són el punt de partida de la nova teorització sobre la fotografia que es produeix en aquest moment. Són crucials les seves tesis, sobre la pèrdua del aura, l'impacte de la reporducció massiva en l'estatut de l'obra d'art, la teoria de l'alegoria, la poètica del fragment, lo menor i lo popular i l'atenció cap a les discontinuitats històriques.
Per oposició al formalisme modern, un altre dels aspectes comuns d'aquesta generació és entendre la pràctica artística en el sentit més ampli. Es característic que aquestes artistes siguin al mateix temps assagistes, historiadors i docents. Així veiem com el treball de Martha Rosler, Allan Sekula, Victor Burgin, Jeff Wall, Jo Spence, etc., comparteix aquesta característica, no de manera accidental sinó programàtica.
Entenen que l'autonomia de l'obra i del artista en el formalisme tardo-modern nordamericà apareix com una estratègia de despolitització de l'art a través de la seva desvinculació amb la pràctica social. En front això, a la síntesi postmoderna de teoria i pràctica es recupera un aspecte avantguardista: la voluntat de restaurar el vincle entre pràctica artística i pràctica social. La qüestió del valor d'ús i de l'autonomia problemàtica de la fotografia, el feia un mitjà especialment adequat per qüestionar el formalisme modern i plantejar possibilitats d'articulació entre l'art i la política, enllaçant amb els plantejaments benjaminians de "l'autor com a productor".
Del pròleg "Por una cartografía de la actividad fotográfica posmoderna" de Jorge Ribalta a Efecto real. Debates posmodernos sobre fotografía.
Recursos:
- "El autor como productor". Walter Benjamin
- "La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica". Walter Benjamin
Subscriure's a:
Missatges (Atom)