Des de la seva invenció, fa gairebé dos segles, la fotografia és una disciplina que sempre s'ha analitzat a partir de paràmetres d'altres disciplines properes. Hi ha vegades que és necessari sortir de la pròpia fotografia, reflectir-la en altres camps, per poder descobrir noves posicions del mitjà.
L'Espai Cultural Caja Madrid, amb la col.laboració de Foto Colectania, presenta el cicle de conferències "La fotografia reflectida en altres disciplines", en el qual es pretén fer una anàlisi de la fotografia a partir de la seva relació amb altres àrees com la política, la filosofia, el cinema o l'antropologia. A partir d'un diàleg entre dos experts se'ns permetrà descobrir la fotografia des d'una perspectiva inèdita, veient com en moltes ocasions són més comuns els elements que les uneixen que els que les separen.
9 març 2011: "Fotografia i política" amb Gervasio Sánchez i Josep Ramoneda.
19 abril 2011: "Fotografia i filosofia" amb Xavier Antich i Joan Fontcuberta.
18 maig 2011: "Fotografia i antropologia" amb Jordi Esteva i José Antonio González Alcantud.
15 juny 2011: "Fotografia i cinema" amb Juan Bufill i Bigas Luna.
La circulació de la imatge
En els horitzons de la ciència ficció apareix de manera recurrent l'argument de l'enfrontament entre humans i màquines. Ordinadors, robots o d'altres tipus d'enginys tecnològicament complexes acaben per rebelar-se contra aquells que els van crear. Avui no patim tant una invasió de màquines com una invasió d'imatges: imatges que no es limiten a constituir passivament el nostre paisatge, és a dir, no composen inoquament el que els teòrics denominen la "iconosfera", sinó que ens resulten bel·ligerants. La posada en escena del combat que es prepara manté bastants paral·lelismes amb aquelles històries de ciència-ficció: al principi les imatges eren escasses i costoses, i estaven al servei de l'home; però al final proliferaven en excés i la humanitat acabava havent de supeditar-se a elles. Sembla ser que més que funcionar com a suports de continguts o com a substituts de les coses, les imatges cobren una consciència autònoma i, com les màquines rebels, despleguen una capacitat per actuar i afectar decisivament les nostres vides. Fins a l'era industrial nosaltres explotàvem les imatges; a l'era postindustrial les imatges ens exploten a nosaltres: imposen modus de conducta, condicionen experiències i punts de vista i usurpen la nostra personalitat.
Yonge St., Willowdale #4. Robin Collyer. 1995.
En el passat, fotògrafs documentals com Walker Evans o William Klein, a l'ocupar-se d'un paisatge urbà progressivament imponent, es van obsessionar amb les imatges de la publicitat i els reclams comercials. La ciutat es convertia, segons un terme apreciat per Roland Barthes en "l'imperi dels signes", un entorn que la fotografia celebrava sota la influència de la cultura pop i la fascinació cap al pes creixent dels mass media. La mirada de Robin Collyer, un artista afincat a Toronto que s'ha donat a conèixer en els àmbits de l'escultura i la fotografia, ens vol prevenir de l'excés. Per a conseguir-ho ens mostra panoràmiques de les zones característiques de les urbs nordamericanes. Són fotografies intranscendents i anodines, però en elles sempre hi ha un detall que no passa desapercebut a l'espectador atent: falten les imatges i els textos. Erradicada la polució icònica i lingüística, la ciutat torna a un estadi pre-sígnic, a la primigènia de les coses no contaminades per les imatges, a la nuesa de la saturació semiocràtica. Collyer, en definitiva, allibera la ciutat de l'autoritarisme amb el que se'ns imposen els missatges.
(Joan Fontcuberta al diàleg "La ubiqüitat de la imatge" organitzat per KRTU)
Només les imatges poden afrontar el poder de les imatges! Necessitem més que mai una producció d'imatges crítiques amb la producció d'imatges, imatges l'objectiu de les quals ja no sigui com representar les coses sinó quina és la naturalesa de la representació. El que aquestes imatges han de tenir en comú és un interrogació sobre la iconicitat, aquest atribut indispensable i tan mal conegut encara que defineix la imatge. En una fotografia qualsevol, hi ha una relació de connivència entre la seva dimensió indicial i la seva dimensió icònica i aquesta relació de connivència enfosqueix la comprensió de la imatge com a fabricació.
Com fer per a que les imatges d'aquest tipus, profundament subversives, no s'ofeguin en la massa que tot ho destrueix?
Estadísticament aquestes imatges no representen ni una gota d'aigua en l'oceà de la banalitat visual. No obstant això, el poder d'aquestes imatges no pot exercir-se en un atac frontal contra un nombre molt major d'imatges lenitives, el seu impacte és molt més fort quan la seva acció es basa en tàctiques de guerrilla. És colant-se en les fisures del sistema com millor s'aconsegueix.
Tot i així, aquesta estratègia que preten subvertir el món de les imatges des de l'interior no sortirà mai guanyant si no s'acompanya d'una vertadera educació en la imatges des de la infància, i això, que jo sapiga, de moment no existeix a cap lloc.
(Radu Stern al diàleg "La ubiqüitat de la imatge" organitzat per KRTU)
Yonge St., Willowdale #4. Robin Collyer. 1995.
En el passat, fotògrafs documentals com Walker Evans o William Klein, a l'ocupar-se d'un paisatge urbà progressivament imponent, es van obsessionar amb les imatges de la publicitat i els reclams comercials. La ciutat es convertia, segons un terme apreciat per Roland Barthes en "l'imperi dels signes", un entorn que la fotografia celebrava sota la influència de la cultura pop i la fascinació cap al pes creixent dels mass media. La mirada de Robin Collyer, un artista afincat a Toronto que s'ha donat a conèixer en els àmbits de l'escultura i la fotografia, ens vol prevenir de l'excés. Per a conseguir-ho ens mostra panoràmiques de les zones característiques de les urbs nordamericanes. Són fotografies intranscendents i anodines, però en elles sempre hi ha un detall que no passa desapercebut a l'espectador atent: falten les imatges i els textos. Erradicada la polució icònica i lingüística, la ciutat torna a un estadi pre-sígnic, a la primigènia de les coses no contaminades per les imatges, a la nuesa de la saturació semiocràtica. Collyer, en definitiva, allibera la ciutat de l'autoritarisme amb el que se'ns imposen els missatges.
(Joan Fontcuberta al diàleg "La ubiqüitat de la imatge" organitzat per KRTU)
Només les imatges poden afrontar el poder de les imatges! Necessitem més que mai una producció d'imatges crítiques amb la producció d'imatges, imatges l'objectiu de les quals ja no sigui com representar les coses sinó quina és la naturalesa de la representació. El que aquestes imatges han de tenir en comú és un interrogació sobre la iconicitat, aquest atribut indispensable i tan mal conegut encara que defineix la imatge. En una fotografia qualsevol, hi ha una relació de connivència entre la seva dimensió indicial i la seva dimensió icònica i aquesta relació de connivència enfosqueix la comprensió de la imatge com a fabricació.
Com fer per a que les imatges d'aquest tipus, profundament subversives, no s'ofeguin en la massa que tot ho destrueix?
Estadísticament aquestes imatges no representen ni una gota d'aigua en l'oceà de la banalitat visual. No obstant això, el poder d'aquestes imatges no pot exercir-se en un atac frontal contra un nombre molt major d'imatges lenitives, el seu impacte és molt més fort quan la seva acció es basa en tàctiques de guerrilla. És colant-se en les fisures del sistema com millor s'aconsegueix.
Tot i així, aquesta estratègia que preten subvertir el món de les imatges des de l'interior no sortirà mai guanyant si no s'acompanya d'una vertadera educació en la imatges des de la infància, i això, que jo sapiga, de moment no existeix a cap lloc.
(Radu Stern al diàleg "La ubiqüitat de la imatge" organitzat per KRTU)
La cambra fosca
"La cambra fosca" mostra una relació entre un pare i la seva filla, i com aquesta relació es materialitza en una fotografia. Ell és fotògraf i la seva filla, la seva millor inspiració. Al bosc, pare i filla s'embarquen en una sessió de fotos, l'última vegada que en Jordi farà retrats de la Natàlia.
The Traffic in Photographs
Allan Sekula presenta una conferència sobre el seu llibre The Traffic in Photographs (MIT Press, 2011). Allan Sekula és artista, escriptor i crític nord-americà. Autor de Photography Against the Grain (1984), Fish Story (1995), Geography Lesson: Canadian Notes (1997), Dismal Science (1999). Ha realitzat exposicions individuals al Folkwang Museum (Essen), a la Vancouver Art Gallery (Vancouver), al University Art Museum (Berkeley), al Witte de With (Rotterdam), al Moderna Museet (Estocolm), al Tramway (Glasgow), a Le Channel i el Musée des Beaux Arts (Calais), al Camerawork (Londres), al Munich Kunstverein (Munic), al Palais des Beaux Arts (Brussel·les) i a la Henry Art Gallery (Seattle). És professor de fotografia i mitjans al California Institute for the Arts.
Podeu escoltar la conferència aquí.
Allan Sekula "Reciprocal criminal identification portraits of Francis Galton and Alphonse Bertillon, 1893", 1999.
Podeu escoltar la conferència aquí.
El futur de la fotografia documental
La setmana passada a Nova York, es va tractat de donar algunes respostes a les noves preguntes que sorgeixen sobre fotografia documental. James Estrin (fotògraf i editor de fotografies del bloc Lens del New York Times), Pablo Moakley (editor fotogràfic adjunt de Time Magazine), Brian Paul Clamps (Director de la galeria Clampart) i Bess Greenberg (de 25CPW). La reunió, titulada "El futur de la fotografia documental" va ser organitzada per l'agència fotogràfica Luceo Images, en col.laboració amb Photoshelter.
Ha mort el fotògraf com a autor?
Ha mort el fotoperiodisme?
Com sel·leccionar la quantitat d'informació a la que estem sotmesos?
"Cal enfocar-se en allò amb el que realment connectes, allò més personal, com a fotògraf o curador o editor, i saber el que vols dir i pensar en que passa si posem en circulació un projecte concret i com contribueix això al futur del mitjà". Bess Greenberg
Ha mort el fotògraf com a autor?
Ha mort el fotoperiodisme?
Com sel·leccionar la quantitat d'informació a la que estem sotmesos?
"Cal enfocar-se en allò amb el que realment connectes, allò més personal, com a fotògraf o curador o editor, i saber el que vols dir i pensar en que passa si posem en circulació un projecte concret i com contribueix això al futur del mitjà". Bess Greenberg
Antifotoperiodisme
El fotoperiodisme es troba a l'epicentre d'una renaixença sorprenent, singular i inesperada. Noves pràctiques, estratègies, punts de vista, tècniques i agents han transformat radicalment les institucions i els conceptes fonamentals de la professió.
Si bé s'ha posat de moda lamentar-se de la defunció del fotoperiodisme, la realitat ens suggereix que s'està produint alguna cosa ben diferent. Les noves formes d'informar sobre els fets noticiables i la nova i imaginativa interpretació de què pot ser notícia han plantejat tot un desafiament per a la figura hegemònica del fotoperiodista que constituïa l'ànima d'aquesta disciplina.
S'ha produït una revolució sobtada des de dins del sector –l'esgotament d'un vell paradigma i el seu arraconament per altres de nous– i també des de fora, ja que imatges diferents i de nous tipus han destronat l'autoritat absoluta de les velles formes. Aquestes visions crítiques –alhora ètiques, polítiques, socials, estètiques, teòriques i fins i tot epistemològiques– que denominem, seguint la pauta d'Allan Sekula, “anti photojournalism” (perquè, segons diu ell a Waiting for Tear Gas (white globe to back) "es preocupa dels moments de calma, de l'espera i dels marges dels esdeveniments"), tenen en si mateixes una història i una multiplicitat de formes, que són les que es presenten a Antifotoperiodimse, la nova exposició de La Virreina.
Tradicionalment, el fotoperiodisme ha estat governat per una sèrie de trops: la figura heroica del fotògraf, l'economia d'accés al fet (ser-hi “prou a prop”, com cèlebrement va dir Capa), la imatge icònica, el valor “d’allò real” i la seva representació fidel en la imatge, la missió d'informar sobre la veritat i transmetre-la a un públic distant i, sovint, un compromís amb una mena d'actitud de defensa o, com a mínim, de donar testimoniatge sobre fets terribles.
L'antifotoperiodisme apel·la a una crítica sistemàtica d'aquests clixés, i a un complex grup de contrapropostes. Apel·la, així mateix, a una profunda i apassionada fidelitat a la imatge, una imatge deslligada del jou de la tradició i amb llibertat per plantejar altres preguntes, formular altres reivindicacions, narrar altres històries.
Són molts els professionals que han adoptat una actitud autocrítica posant en evidència les limitacions del fotoperiodisme: Allan Sekula, Harun Farocki, Gilles Peress, Peter Piller i Gilles Saussier amb Le tableau de chasse, entre d'altres.
de la sèrie Le tableau de chasse de Gilles Saussier
de la sèrie We decided to let them say, "we are convinced", twice, de Walid Raad, The Atlas Group.
de la sèrie JFK Train de Paul Fusco
de la sèrie JFK Train de Paul Fusco
Memòria fotogràfica
30 Minuts dedica un reportatge especial al futur de la fotografia documental de Catalunya. El reportatge reconstrueix, pas a pas, el polèmic cas de l'arxiu del fotògraf Agustí Centelles, venut al Ministeri de Cultura i dipositat a Salamanca, i examina el futur del patrimoni gràfic català a través de l'obra i de la paraula de tres dels seus màxims exponents encara vius, Colita, Joan Colom i Oriol Maspons.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)