La setmana passada a Nova York, es va tractat de donar algunes respostes a les noves preguntes que sorgeixen sobre fotografia documental. James Estrin (fotògraf i editor de fotografies del bloc Lens del New York Times), Pablo Moakley (editor fotogràfic adjunt de Time Magazine), Brian Paul Clamps (Director de la galeria Clampart) i Bess Greenberg (de 25CPW). La reunió, titulada "El futur de la fotografia documental" va ser organitzada per l'agència fotogràfica Luceo Images, en col.laboració amb Photoshelter.
Ha mort el fotògraf com a autor?
Ha mort el fotoperiodisme?
Com sel·leccionar la quantitat d'informació a la que estem sotmesos?
"Cal enfocar-se en allò amb el que realment connectes, allò més personal, com a fotògraf o curador o editor, i saber el que vols dir i pensar en que passa si posem en circulació un projecte concret i com contribueix això al futur del mitjà". Bess Greenberg
El fotoperiodisme es troba a l'epicentre d'una renaixença sorprenent, singular i inesperada. Noves pràctiques, estratègies, punts de vista, tècniques i agents han transformat radicalment les institucions i els conceptes fonamentals de la professió.
Si bé s'ha posat de moda lamentar-se de la defunció del fotoperiodisme, la realitat ens suggereix que s'està produint alguna cosa ben diferent. Les noves formes d'informar sobre els fets noticiables i la nova i imaginativa interpretació de què pot ser notícia han plantejat tot un desafiament per a la figura hegemònica del fotoperiodista que constituïa l'ànima d'aquesta disciplina.
S'ha produït una revolució sobtada des de dins del sector –l'esgotament d'un vell paradigma i el seu arraconament per altres de nous– i també des de fora, ja que imatges diferents i de nous tipus han destronat l'autoritat absoluta de les velles formes. Aquestes visions crítiques –alhora ètiques, polítiques, socials, estètiques, teòriques i fins i tot epistemològiques– que denominem, seguint la pauta d'Allan Sekula, “anti photojournalism” (perquè, segons diu ell a Waiting for Tear Gas (white globe to back) "es preocupa dels moments de calma, de l'espera i dels marges dels esdeveniments"), tenen en si mateixes una història i una multiplicitat de formes, que són les que es presenten a Antifotoperiodimse, la nova exposició de La Virreina.
Tradicionalment, el fotoperiodisme ha estat governat per una sèrie de trops: la figura heroica del fotògraf, l'economia d'accés al fet (ser-hi “prou a prop”, com cèlebrement va dir Capa), la imatge icònica, el valor “d’allò real” i la seva representació fidel en la imatge, la missió d'informar sobre la veritat i transmetre-la a un públic distant i, sovint, un compromís amb una mena d'actitud de defensa o, com a mínim, de donar testimoniatge sobre fets terribles.
L'antifotoperiodisme apel·la a una crítica sistemàtica d'aquests clixés, i a un complex grup de contrapropostes. Apel·la, així mateix, a una profunda i apassionada fidelitat a la imatge, una imatge deslligada del jou de la tradició i amb llibertat per plantejar altres preguntes, formular altres reivindicacions, narrar altres històries.
Són molts els professionals que han adoptat una actitud autocrítica posant en evidència les limitacions del fotoperiodisme: Allan Sekula, Harun Farocki, Gilles Peress, Peter Piller i Gilles Saussier amb Le tableau de chasse, entre d'altres.
de la sèrie Le tableau de chasse de Gilles Saussier
Phil Collins amb How to Make a Refugee, Paul Lowe, Renzo Martens amb Enjoy poverty, o el grup format per Oliver Chanarin i Adam Broomberg es qüestionen què pot fer un fotògraf enmig d'una zona de conflicte i busquen noves maneres més imaginatives de representar l'escena. La fotografia construeix identitat i crea memòria? Això és el que es pregunten Ariella Azoulay amb les seves imatges de Palestina, Susan Meiselas amb aka Kurdistan i The Atlas Group que documenten la història contemporània del Líban.
de la sèrie We decided to let them say, "we are convinced", twice, de Walid Raad, The Atlas Group.
Sohrab Mohebbi demostra la rellevància que tenen les imatges produïdes amb tecnologies de baix cost i recorda les manifestacions de Teheran de l'any passat amb diversos vídeos penjats a internet. I un dels clàssics del fotoperiodisme, Paul Fusco, presenta RFK Train, una seqüència del trajecte del tren que va trasllasdar el fèretre de Kennedy de Nova York a Chicago només amb fotografies de la gent que va voler acomiadar-lo.
de la sèrie JFK Train de Paul Fusco
de la sèrie JFK Train de Paul Fusco
Aquest és el reportatge que han fet sobre l'exposició al programa Ànima del canal 33:
30 Minuts dedica un reportatge especial al futur de la fotografia documental de Catalunya. El reportatge reconstrueix, pas a pas, el polèmic cas de l'arxiu del fotògraf Agustí Centelles, venut al Ministeri de Cultura i dipositat a Salamanca, i examina el futur del patrimoni gràfic català a través de l'obra i de la paraula de tres dels seus màxims exponents encara vius, Colita, Joan Colom i Oriol Maspons.
Quins motius i inquietuds porten a una persona a dedicar-se al fotoperiodisme? Per a parlar-ne han convidat als fotògrafs Mattia Insolera i Bru Rovira que han donat la seva visió personal sobre el fotoperidisme.
Per veure el video de la intervenció de Mattia Insolera clica aquí, i per veure el video de la intervenció de Bru Rovira aquí.
de la sèrie the last greek village de Mattia Insolera
Carrie Mae Weems. Estudios sociales és una exposició antológica a Sevilla sobre la fotógrafa nordamericana Carrie Mae Weems, els seus interessos i les seves preocupacions al voltant de la dona, la cultura afroamericana i el seu lloc en la història contemporània.
"Buscava un canvi, però sobretot en la fotografia i en la història social de la dona. En la fotografia nordamericana mai hi va haver dones negres parlant per si mateixes i aquesta sèrie la col·loca en el seu centre. La raça no passa a segon pla: qui parla a la càmera i es confronta amb ella és una dona negra". Carrie Mae Weems sobre The Kitchen Table.
"Només reclamant la història com a pròpia la podem deconstruir. Només llavors aconseguirem parlar des de dins de la història i no des de fora. Situar-se a fora, pretextant la especificitat de la teva cultura, és una falsetat. No hi ha fora de la història. Cal apropiar-se d'ella per a pensar-la i refer-la avui. Així la història antiga es converteix en moderna i el abans en ara. D'aquesta manera es pot albirar el final del capitalisme; no de la modernitat, sinó del capitalisme, com a imperi dels homes blancs. És un nou començament". Carrie Mae Weems a l'entrevista de Juan Bosco Díaz-Urmeneta del suplement de El Pais, Babelia, del 12 de juny de 2010.
L'Ian Fisher, lesionat durant el programa de formació ràpida de soldats dels Estats Units, espera per aconseguir un permís.
Els editors del diari The Denver Post van asignar al fotògraf Craig F. Walker al 2007 que s'encarregués de fotografiar el procés pel qual un nen de Denver es transforma en un dur marine als carrers de l'Irak. El reportatge, titulat Ian Fischer: American Soldier es va realitzar durant 27 mesos de seguiment del soldat Ian Fisher de 17 anys. El resultat es un retrat íntim en 8 capítols sobre el procés d'allistament i la formació a l'exèrcit, el reclutament a l'Irak i la vida del militar al país i el final retorn a casa.
En el segon dia d'entrenament bàsic, Ian mira la seva postura i la posició de la seva mà mentre el gran grup aprèn a saludar.
Aquest mes d'abril ha estat premiat amb el Pulitzer a la millor fotografia de reportatge. Un projecte en profunditat recolzat, que recorda que encara existeix periodisme que fuig de la immediatesa i el titular i s'encarrega d'explicar històries.
El director de fotografia de National Geographic, David Griffin, coneix el poder que té la fotografia per a conectar-nos amb el món. En aquesta conferència ens parla de com tots utilitzem fotografies per relatar les nostres històries.
