El fotoperiodisme es troba a l'epicentre d'una renaixença sorprenent, singular i inesperada. Noves pràctiques, estratègies, punts de vista, tècniques i agents han transformat radicalment les institucions i els conceptes fonamentals de la professió.
Si bé s'ha posat de moda lamentar-se de la defunció del fotoperiodisme, la realitat ens suggereix que s'està produint alguna cosa ben diferent. Les noves formes d'informar sobre els fets noticiables i la nova i imaginativa interpretació de què pot ser notícia han plantejat tot un desafiament per a la figura hegemònica del fotoperiodista que constituïa l'ànima d'aquesta disciplina.
S'ha produït una revolució sobtada des de dins del sector –l'esgotament d'un vell paradigma i el seu arraconament per altres de nous– i també des de fora, ja que imatges diferents i de nous tipus han destronat l'autoritat absoluta de les velles formes. Aquestes visions crítiques –alhora ètiques, polítiques, socials, estètiques, teòriques i fins i tot epistemològiques– que denominem, seguint la pauta d'Allan Sekula, “anti photojournalism” (perquè, segons diu ell a Waiting for Tear Gas (white globe to back) "es preocupa dels moments de calma, de l'espera i dels marges dels esdeveniments"), tenen en si mateixes una història i una multiplicitat de formes, que són les que es presenten a Antifotoperiodimse, la nova exposició de La Virreina.
Tradicionalment, el fotoperiodisme ha estat governat per una sèrie de trops: la figura heroica del fotògraf, l'economia d'accés al fet (ser-hi “prou a prop”, com cèlebrement va dir Capa), la imatge icònica, el valor “d’allò real” i la seva representació fidel en la imatge, la missió d'informar sobre la veritat i transmetre-la a un públic distant i, sovint, un compromís amb una mena d'actitud de defensa o, com a mínim, de donar testimoniatge sobre fets terribles.
L'antifotoperiodisme apel·la a una crítica sistemàtica d'aquests clixés, i a un complex grup de contrapropostes. Apel·la, així mateix, a una profunda i apassionada fidelitat a la imatge, una imatge deslligada del jou de la tradició i amb llibertat per plantejar altres preguntes, formular altres reivindicacions, narrar altres històries.
Són molts els professionals que han adoptat una actitud autocrítica posant en evidència les limitacions del fotoperiodisme: Allan Sekula, Harun Farocki, Gilles Peress, Peter Piller i Gilles Saussier amb Le tableau de chasse, entre d'altres.
Phil Collins amb How to Make a Refugee, Paul Lowe, Renzo Martens amb Enjoy poverty, o el grup format per Oliver Chanarin i Adam Broomberg es qüestionen què pot fer un fotògraf enmig d'una zona de conflicte i busquen noves maneres més imaginatives de representar l'escena. La fotografia construeix identitat i crea memòria? Això és el que es pregunten Ariella Azoulay amb les seves imatges de Palestina, Susan Meiselas amb aka Kurdistan i The Atlas Group que documenten la història contemporània del Líban.
Sohrab Mohebbi demostra la rellevància que tenen les imatges produïdes amb tecnologies de baix cost i recorda les manifestacions de Teheran de l'any passat amb diversos vídeos penjats a internet. I un dels clàssics del fotoperiodisme, Paul Fusco, presenta RFK Train, una seqüència del trajecte del tren que va trasllasdar el fèretre de Kennedy de Nova York a Chicago només amb fotografies de la gent que va voler acomiadar-lo.
Aquest és el reportatge que han fet sobre l'exposició al programa Ànima del canal 33: