"En la tradició dels premis World Press Photo, una fotografia que es basa en el seu títol per crear significat és impotent. Aquest és un prejudici estrany, tenint en compte que cada una de les imatges presentades als premis han anat acompanyades de text en el seu context original. Susan Sontag adverteix en contra de la descontextualització de les imatges en el seu llibre Regarding the Pain of Others, quan ella descriu com, durant els enfrontaments entre serbis i croats al començament de les guerres balcàniques, les mateixes fotografies de nens morts en el bombardeig d'un poble es van utilitzar tant en la propaganda sèrbia com croata.
Una fotgrafia que va ser eliminada (durant les votacions del World Press Photo 2007) a causa d'aquest prejudici, mostrava un enquadre ple d'espectadors sostenen els seus telèfons mòbils per fotografiar alguna cosa fora de quadre, alguna una cosa que hi havia darrera del fotògraf. Podria haver estat presa en qualsevol esdeveniment esportiu o un concert de música. Va resultar ser una execució pública a l'Iran. Aquesta fotografia no ens informa simplement d'un esdeveniment, ens adverteix d'alguna cosa més inquietant, el nostre desig de veure l'espectacle d'un home executat, i el paper de la fotografia com un facilitador. És precisament l'ambigüitat de la imatge, la seva dependència del títol, que fan que sigui molt més interessant que la imatge del propi pres, penjat d'una corda, que el fotògraf també va capturar, i que el va portar a una ronda posterior, abans de ser eliminat.
Jean Revillard(Una de les fotografies seleccionada com a finalista que finalment no va guanyar), era d'una sèrie que mostra cabanes improvisades construïdes pels immigrants africans al nord de França. A la premsa europea s'ha produït una allau d'imatges dels immigrants que intenten entrar a Europa amuntegats en camions, imatges que serveixen per reforçar el temor d'una invasió d'Europa per hordes bàrbares sense nom. Les fotografies d'aquestes cabanes eren diferents. El fotògraf havia utilitzat una metodologia aparentment simple, els habitants de la cabana en si no apareixien en les fotografies i les casetes van ser col·locades al centre de cada quadre, a la mateixa distància de la càmera. Aquestes imatges estaven dotades d'un llenguatge visual complex i sofisticat i demostraven un nivell d'enginy humà i una necessitat desesperada per sobreviure. Per a alguns membres del jurat no obstant, va ser "un pas massa lluny". Què és exactament el que volien dir?
Dins de la tradició dels premis World Press Photo, i en la categoria de Notícies en particular, hi ha una mesura obsoleta: l'expectativa que una fotografia ha de reflectir l'escena presenciada pel fotògraf, ha de ser immediata. No obstant això, la dubtosa relació entre la fotografia i la realitat és ara àmpliament acceptada. Després de tot alguns dels documentals més emblemàtics "imatges gravades en la nostra ment s'han organitzat, per a la càmera". Per a aquest jurat però la possibilitat d'imatges notícia "construides" era preocupant. Pel contrari, l'autor d'aquestes fotografies no està jugant el paper de testimoni fiable, lleial registre dels esdeveniments sense prejudicis. S'anuncia a si mateix present en l'escena, fent un simple marc conceptual i un nivell d'artifici visible que interromp la idea del fotògraf com invisible, i la fotografia com a evidència. Això és refrescant.
Christoph BangertHi ha una foto més a considerar. Es va quedar fora de la competició final però va tenir una menció honorífica. La fotografia mostra un panell de tir al blanc pintat a mà, probablement fet per un membre d'una unitat de l'exèrcit alemany, que representa un exuberant paisatge verd situat en el paisatge àrid de l'Afganistan. El fotògraf destaca la juxtaposició visual i a través d'aquesta estratègia suggereix que aquest és potser el retrat d'un paisatge psicològic europeu projectat en l'estranger, estèril. Una qüestió interessant sobre la naturalesa de la guerra es comença a formar. En comparació amb la fotografia presa durant l'assassinat de Bhutto aquesta manera de crear imatges transforma el reporter gràfic d'una màquina de recaptació a alguna cosa una mica més intel·ligent, més reflexiva i més analítica sobre el nostre món, el món de les imatges i sobre el lloc on aquests dos mons colisionen. Com Tod Papageorge, fotògraf i professor de fotografia a la Universitat de Yale, va assenyalar recentment en un debat en viu a la New York Public Library, "Si les teves fotos no són prou bones, no estas llegint suficient". Potser aquests nous treballs (...) ofereix una pista cap a un nou llenguatge del periodisme - que presenta imatges que són més conscients del que no mostren, les imatges que comuniquen la impossibilitat de representar el dolor i l'horror de la tragèdia personal."
Extracte de l'article "Unconcerned but not indiferent" escrit per Adam Broomberg i Oliver Chanarin després de ser jurats dels World Press Photo 2007.
